"Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC" per Elisenda Belenguer (Portada)

Bibliografia

BELENGUER MERCADÉ, Elisenda. Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC. A: Revista Nous Horitzons, 2016, núm. 213, p. 178-181. Disponible a: www.noushoritzons.cat/

Informació

La Fundació Nous Horitzons ha treballat en la publicació de la Revista Nous Horitzons número 213, monogràfic commemoratiu del 80è aniversari del PSUC. El coordinador del número va ser l’historiador Andreu Mayayo. Aquest número volia retre homenatge a la història del PSUC sobretot posant l’accent en la mirada al futur, lligant el que va significar el PSUC amb la Catalunya del present (en un moment on tots els agents polítics reivindiquen els seus valors com a propis). Volien reivindicar, aquest cop, els valors de la política que va impulsar el PSUC i que marquen la política actual i marca el camí per la del futur. Per tot això es van posar en contacte amb l’Elisenda Belenguer per col·laborar en aquest número redactant el que van anomenar “píndoles”: un text breu sobre un tema o fet concret lligat de forma especial a la història del PSUC, com és en aquest cas el de la figura de la Neus Català, com a fundadora del partit.

El número de la revista té una primera part diagnòstica, amb articles llargs que s’anomenen “L’ADN del PSUC” i una segona part, que conté les anomenades píndoles, i que s’anomenen “Les empremtes del PSUC” on es volen reflectir experiències concretes que il·lustrin el que ha significat les aportacions del PSUC en la construcció catalana.

Article

Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC

El testimoni de Neus Català, la històrica militant de les JSUC i el PSUC des de la seva fundació: “És en aquestes dues organitzacions on per fi trobo el meu lloc.” Quan vaig conèixer la Neus Català vaig entendre què volia dir ser una dona de partit, tal i com s’entenia abans: perseverant i entregada, però alhora també crítica i comprensiva. Una dona que ho va donar tot per la llibertat i la democràcia del nostre país, que era el que defensava el seu partit, el que ella va escollir. La Neus se sentia, de naixença, ja comunista: “Ja ho porto dintre. Va ser el meu pare, el gran mestre; em va inculcar, inconscientment, sense imposar-se, una consciència revolucionària! . El pare de la Neus, en Baltasar Català, va ser un home autodidacta que sabia explicar el socialisme amb paraules senzilles i s’acabà convertint en un referent ideològic al poble. A la seva barberia, a casa mateix, es discutia de política i la seva filla escoltava atentament i intervenia. I quan pare i filla anaven junts al tros arreglaven ràpidament el món. Aquella nena des de ben petita, a través d’aquestes converses i veient la dura vida de pagès dels seus pares, ja es preguntava per què hi havia pobres al món. Quan discutia al safareig del poble amb les dones riques, aquestes ja li retreien que es comportava com un xicotot i que fes atenció, que els semblava que era comunista. La Neus els replicava dient: “Jo sóc com sóc i si comunista vol dir que no vull que hi hagi pobres, perquè no vull que la gent pateixi i vull que sigui feliç, doncs és clar que sóc comunista. I què passa, que les dones no ho podem defensar això?!!”. Tot això passava quan el partit comunista no tenia molta presència a Catalunya, quan encara s’havia de gaudir de l’experiència de la República, i quan la Neus vivia plenament feliç la seva infància en aquella vida rural dels Guiamets, el seu estimat poble. Però tot va arribar: l’adolescència, l’adveniment i l’alegria de la II República Espanyola, la llibertat i la igualtat de drets, el sufragi femení, les seves grans aficions al teatre i a la coral, les excursions, els àpats campestres, els balls de festa major, i també la preocupació política creixent que aviat en passaria una de grossa. El feixisme ben aviat perpetuaria les greus desigualtats socials endèmiques que arrossegava el país i que la República no va tenir temps d’arreglar, i mantindria els privilegis dels pocs de sempre, adquirits durant segles d’història i que avui dia continuem arrossegant i patint-ne les conseqüències. La Neus i molts joves del poble i de tota la comarca estaven agafant força consciència política, sempre al corrent de tot el que passava. Encara que no pertanyien a cap partit ni podien votar, entre ells ja discutien sobre la situació de perill del país, donaven suport als partits d’esquerres i republicans, i es declaraven defensors de la República. Com explica la Neus: “Abans d’esclatar la guerra, entre dos o tres joves de cada poble dels voltants fèiem colles, ja eren autèntiques trobades de la interregional!”. Quan es produeix el cop d’estat feixista del 36 contra la II República, la Neus s’implicarà decididament en la defensa del primer govern escollit democràticament, organitzant les JSUC (les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya), juntament amb els amics i amigues de la colla de joves dels Guiamets, i fundant també el PSUC (el Partit Socialista Unificat de Catalunya), al costat del seu pare i altres persones del poble. En aquestes dues organitzacions és on per fi creu trobar el seu lloc, ja que creia en la unió de les forces d’esquerres que impulsaven des de feia tant de temps i de manera autònoma comunistes i socialistes catalanistes, i que portaria a la creació del PSUC, dies després de l’esclat de la guerra civil. Per això, quan a Catalunya es produeix aquest pas en la unificació, primer en l’àmbit sindical i després també en el juvenil amb la creació de les JSUC, la Neus, que era de les noies més grans de la colla, es trobarà amb 21 anys liderant l’organització, i serà nombrada delegada comarcal a Falset. De seguida, com els seus amics nois que havien marxat ja de voluntaris al front, volia passar també a l’acció directa i va pensar en allistar-se com a miliciana a la Columna Karl Marx per anar al front d’Aragó. El decret de militarització de les milícies però, en què s’excloïa les dones dels combats i se les enviava a la reraguarda, li ho va impedir. Ara bé, com que la Neus ja d’abans de la guerra estava decidida, a desgrat de sa mare, a no seguir la vida que els tocava a les dones del poble, va treballar de valent de dependenta a la cooperativa agrícola per pagar-se uns estudis d’infermera, la seva gran vocació, amb la intenció de marxar alguna dia cap a la ciutat. Finalment, després dels Fets de maig del 37, quan el Govern de la República havia optat per reconduir el procés revolucionari de l’inici de la guerra, i després que un grup del PSUC de Barcelona fes un míting al poble, la Neus acabarà convençuda que des de les petites organitzacions no es podia fer res més i decideix marxar cap a Barcelona, on finalitzarà els seus estudis i es convertirà en una gran infermera especialitzada en temps de guerra. Va treballar per a la Conselleria de l’assistència social de l’Ajuntament, com a ajudant d’infermera d’una residència d’avis refugiats a la masia de Cal Comte, al barri de Gràcia. Només arribar a Barcelona, la Neus va contactar amb el PSUC, i com que se sentia massa adulta decidí abandonar les joventuts i militar a l’organització del partit del radi cinquè, al mateix barri de Gràcia, on es va implicar en el comitè d’agitació i propaganda. D’aquesta experiència, recorda especialment les accions dels matins de diumenge, en què feien “mítings llampec” sobre un camió descobert i sota el perill dels bombardejos, i les reunions a la tarda amb els camarades i familiars per ajuntar esforços i recollir diners per al bàndol republicà. De tota una vida marcada per la militància, la Neus confessa abandonar la feina de partit només en dues ocasions. La primera, quan va ser destinada com a cap sanitària d’una de les conegudes Colònies de Negrín, finançades per la presidència del Govern i creada pel cos de carrabiners de la República, una colònia infantil, a Premià de Dalt, d’unes 182 criatures refugiades procedents del País Basc, Madrid i Astúries. Reconeix per primera vegada sentir-se sola i amb una gran responsabilitat, lluny del partit, essent molt més necessària en aquestes tasques de cura dels malalts i ferits de guerra a la reraguarda republicana. “És allà on comença la meva vida de convent, treballant de 6 a 3 de la matinada, dedicant-me a la cura de les nombroses infeccions d’aquells infants, i fins i tot a fer la ronda de nit als malalts per les diferents cases del poble quan venia, de tant en tant, el metge de la colònia”. La segona, després de la mort del seu segon company, en Fèlix, l’any 2001. En Fèlix Sancho, com ella sempre remarca, va ser el militant número 9 del PCE a Catalunya, quan el PSUC encara no s’havia fundat. Per a ella és una llàstima que el seu company no pogués deixar gaire testimoni del seu paper com a responsable de ports i fronteres durant la guerra, o com a comissari general de les guerrilles espanyoles de la UNE (Unión Nacional Española) a la Resistència francesa. Tampoc se li hagi pogut reconèixer la incansable labor en la formació de quadres del partit.

Quan la direcció del partit a l’exili va traslladar tota la seva militància de Tolosa a París, la Neus va decidir també marxar i compartir la seva vida amb en Fèlix, a qui havia conegut a la casa de repòs a Pau, i estar així també altra vegada a disposició de l’organització. Un cop a París, la Neus dividirà la seva militància entre el PSUC, la UDC (la Unió de Dones de Catalunya) i la UMAE (la Unión de Mujeres antifascistas españolas), i com que tenia la nacionalitat francesa li encomanaran la tasca més dura de la seva vida, fer d’enllaç entre la direcció del partit a l’exili i la militància clandestina a l’interior. És l’única cosa que retreu al partit, ja que posava en perill la vida dels seus dos fills petits, en haver d’entrar a l’Espanya franquista. Ni la seva implicació a la Resistència francesa ni la seva lluita de resistència i sabotatge com a deportada als camps nazis, l’havien fet penedir mai tant d’alguna cosa. Cap al 1975, a la mort del dictador, la Neus i el seu marit poden retornar finalment a Espanya per preparar les primeres eleccions democràtiques del 1977. Amb una generació de gent molt més jove de la comarca van reorganitzar el PSUC: “Amb una galleda vella amb cola anàvem enganxant cartells i dient: "Visca les joventuts comunistes dels Guiamets!!". L’any 81, quan es trenca el partit, s’oposen a la línia eurocomunista, i comencen a militar en el nou Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), vinculats al sindicat de CCOO i a la coalició d’ICV-EUiA. La Neus es defineix com a militant de la “punyetera” base, la seva terrible experiència als camps de la mort va fer allunyar-la dels sectarismes, i ampliar la seva dedicació política a totes les dones que, d’una manera o altra, s’han oposat al feixisme.

"Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC" per Elisenda Belenguer "Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC" per Elisenda Belenguer "Neus Català, fundadora de les JSU i del PSUC" per Elisenda Belenguer

Etiquetes de comentaris: