Bibliografia
BELENGUER MERCADÉ, Elisenda. Neus Català, una vida de lluita. A: Retrobament. Portaveu de la Coordinadora per a la Memòria històrica i democràtica de Catalunya, 2006, núm. 1-2, p. 41-43.
Article
Neus Català, una vida de lluita
El passat 30 de novembre la Generalitat de Catalunya celebrava l’acte d’entrega de les Creus de St. Jordi, a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Com tots sabem, la Creu de St. Jordi simbolitza un dels més alts reconeixements per part del Govern català a persones i entitats que han destacat pel seu alt compromís i nivell d’exigència en els camps més diversos. D’entre les 32 persones i 15 entitats que aquest any han rebut aquesta distinció, en trobem dues que ens ajuden a donar un pas més en l’esforç fet, darrerament, en homenatjar totes aquelles que han lluitat contra el feixisme i que han destacat per la seva constància en la recuperació de la memòria històrica. A més, cal destacar, que ambdues són dones la qual cosa no és fruit de l’atzar. Per una banda es tracta de la voluntat del govern d’establir una paritat entre els premiats, i per l’altra i més important, pel fet que, realment, van ser milers de dones, encara avui, bastant invisibles, les que també van implicar-se plenament en la lluita antifeixista dintre i fora d’Espanya. Una d’elles és la Maria Salvo, nascuda a Sabadell, l’any 1920. Ella va patir la repressió a l’interior, a l’estar tancada durant 16 anys en una de les presons franquistes. L’altra, de la que avui ens agradaria parlar, és la Neus Català que va ser víctima, primer del dolorós exili forçós i segon de la deportació nazi, sense oblidar el dur treball que comportava la Resistència francesa.
La Neus va néixer als Guiamets, un poblet de la comarca tarragonina del Priorat, l’any 1915. Era filla de camperols, i des de ben petita, va treballar al tros i més tard de dependenta a la cooperativa agrícola del seu poble. En canvi, com era habitual a l’època, el seu germà podia continuar uns estudis superiors i formar part de la nova generació de mestres de la República. Segurament, les primeres opinions polítiques de la Neus es van anar forjant en passar llargues estones a la barberia del seu pare, tota una àgora del poble, i en mantenir llargues converses amb ell, del que en recorda explicar el socialisme en paraules senzilles. A l’esclatar la guerra civil, en produir-se precipitadament a Catalunya, la unificació de les organitzacions juvenils socialistes i comunistes, és quan ella creu trobar el seu lloc, ja que creia en la unió de les forces d’esquerres. Aleshores, juntament amb altres joves de la comarca, organitzen les Joventuts Socialistes Unificades, per a ajudar en tot el que fos al Front i fer força per a defensar la República. Anteriorment a la guerra, ella ja estava decidida a no seguir la vida conformista que els tocava a les dones del poble i havia començat a pagar-se els estudis d’enfermera, la seva gran vocació, amb la intenció de marxar alguna dia cap a la ciutat.
Per aquest motiu, després dels Fets de maig del 37, creu que desde les petites organitzacions no es pot fer res i decideix establir-se a Barcelona, on continúa els seus estudis i s’implica en la lluita a la reraguarda, en el comité d’agitació i propaganda del PSUC en el radi cinquè. Comença a treballar als serveis d’assistència social com a enfermera i finalment és destinada al municipi de Premià de Dalt com a Cap Sanitari d’una de les Colònies finançades per Negrín, una colònia infantil de 180 nens refugiats, procedents bàsicament de Madrid i Astúries.
És allà on, com ella mateixa diu, comença la seva vida de convent, dedicant-se exclusivament a la cura de les nombroses infeccions dels nens i fins i tot, a visitar, de nit, als malalts per les diferentes cases del poble. És l’única etapa de la seva vida, en la que ha d’abandonar la feina pel partit, doncs era molt més necessària en les tasques de cura de malalts i ferits de guerra.
Quan els obusos nacionals queien sobre el Tibidabo, un matí del mes de gener del 1939, la Neus, la resta del personal de la colònia i els 180 nens i nenes sortien camí de l’exili. Sobre aquest fet, la Neus considera actualment que “L’obra més ben feta de la meva vida va ser evitar que aquests nens caiguessin sota les urpes de Pilar Primo de Rivera, la Sección Femenina, i las Cases de Auxilio Social” S’enorgulleix d’haver allunyat alguns d’ells de tot el que suposava l’educació franquista.
Un cop travessada la frontera, els primer dies de febrer del 39, es trobaven refugiats al Voló (Le Boulou). Les autoritats franceses van decidir que el seu destí era diferent al de la majoria d’espanyols que foren conduïts als camps de concentració d’Argellés, Barcarès, Colliure... Aleshores van ser transportats en un tren i refugiats en un castell abandonat a la zona de la Dordogna i el Perigord. És des d’allà, on gràcies a l’ajuda del metge i del Socors Roig Internacional, la Neus aconsegueix que sigui publicada als diferents diaris francesos i fins i tot espanyols, la llista de noms de tots els nens i nenes. La intenció era tractar d’aconseguir que els nens fossin reclamats per les seves famílies o si més no, adoptats. Els nens més grandets decidiran quedar-se a França i fer la Resistència.
Havia començat la 2ª Guerra Mundial i la lluita per la llibertat només acabava de començar. La Neus decideix també implicar-se a la Resistència francesa, i només conéixer el seu primer home, amb el que es casarà al desembre del 1942, amaguen els dos primers guerrillers, del que serà el famòs Maquis de Turnac. La seva férme va ser un “punt d’apoyo”, on s’amagaven els guerrillers, on es preparaven les consignes, els plans militars i els sabotatges. Ella, com la majoria de dones espanyoles i franceses, per tots els departaments de França, s’exposaven davant dels nazis i col.laboracionistes i acostumaven a realitzar les feines d’enllaç, portant partes, consignes, propaganda i buscant menjar, armes...,d’entre moltes altres tasques.
Malauradament, els van delatar i va ser detinguda, juntament amb el seu home i dos guerrillers més, l’11 de novembre de 1943 per les SS. Era un dia de revenja, era l’aniversari de la signatura de l’armistici i capitulació sense condicions d’Alemanya a la 1ª Guerra Mundial.
Reclosa i torturada, primer, a la Presó de Limoges, d’allà va sortir, condemnada a treballs forçats a perpetuïtat, en direcció al camp d’extermini per a dones i nens de Ravensbrück, situat al nord de Berlín. Anava en el convoy de les 27.000. Després de resistir innumerables vexacions i treballs forçats al camp durant quasi 40 dies, en ser considerada bona per al treball, fou traslladada juntament amb 40 dones més al Kommando d’Holleischen depenent del camp central de Flossenburg (situat a l’antiga Txecoslovàquia). Allà va ser obligada a treballar en uns tallers de produccció de bales i obusos antiaeris i juntament amb altres companyes van decidir optar pel sabotatge com a estratègia de lluita i resistència. El que les va mantenir vives va ser naturalment, la sort però també, la solidaritat, l’afecte, la cultura que es transmetien entre totes i el manteniment de la moral de lluita per sobre de tot. El dia del seu alliberament, el 5 de maig de 1945, la va deixar amb una sensació de buit total, doncs sabia que Catalunya i Espanya no estaven alliberades, no sabia la sort dels seus pares ni sogres, i tampoc sabia la sort del seu home, l’Albert Roger, el qual va morir d’esgotament després de patir la deportació al camp de Sachsenhausen.
Passat els anys i reincorporada a la vida política del partit a França, va poder formar un nou nucli familiar, amb Fèlix Sancho, espanyol refugiat a França i militant comunista, amb qui va tenir 2 fills i va compartir grans ideals. Durant aquests anys haurà de conciliar la vida familiar, la feina al partit i la militància a la Unión de Mujeres antifascistas españolas i la Unió de Dones de Catalunya, entre moltes altres organitzacions i campanyes, sobretot en foment de la pau.
La nacionalitat francesa adquirida amb el seu primer marit, li va permetre també continuar la lluita clandestina contra el franquisme, fent d’enllaç pel partit comunista entre França i l’interior.
Aquest contacte amb Espanya la va portar a ser una de les fundadores, junt amb altres deportats, al 1962, dins l’Espanya de Franco, de l’entitat, primerament clandestina, Amical Mauthausen, en defensa de la memòria dels deportats catalans i espanyols a tots els camps.
Paral.lelament, ha dedicat els darrers 40 anys de la seva vida a la recerca i al recull del testimoni de les dones espanyoles que van participar a la Resistència francesa i que van patir la deportació als camps d’extermini nazis. Ho trobem plasmat en el seu llibre De la Resistencia y la Deportación. Neus Català y 50 testimonios de mujeres españolas (1985).
Actualment, amb 90 anys d’edat, però encara amb una intensa vitalitat, la seva vida transcorre entre França i Catalunya, i continúa la seva tasca de recuperació de la memòria històrica, en homenatge a totes les dones, “les oblidades dels oblidats” i està preparant el segon volum del Memòrial de mujeres españolas en la Segunda Guerra Mundial, que és una relació de les dones espanyoles resistents, combatents i deportades durant la Segona Guerra Mundial.
Properament, junt amb altres persones sensibilitzades amb el tema, presentarà oficialment, la nova associació Amical de Ravensbrück, de la qual en serà la Presidenta, i que té com a objectiu la defensa i conservació de la memòria d’aquell camp de la mort.
Ens agradaria fer una crida per a donar-li tot el suport.
Elisenda Belenguer Mercadé
Notes
(1) Els fets de maig de 1937 foren tot un seguit d’enfrontaments armats, principalment pels carrers de Barcelona, però que tenien tota una sèrie de precedents a la resta de poblacions catalanes. S’hi dirimien diferentes correlacions de forces polítiques i sindicals i també dos projectes polítics diferenciats i maneres d’entendre la marxa del procès revolucionari i l’orientació de la guerra, desde la reraguarda republicana catalana: per una banda, hi havia els partidaris de la revolució democràtica i per l’altra, els partidaris de la revolució proletària.
(2) Havien de buidar les presons a mesura que avançava la repressió de la Resistència. Desde la presó de Limoges fou primer traslladada al camp de Compiègne, situat a la frontera entre França i Alemanya. Era l’avantcambra de la mort, era un lloc des d’on milers de presos esperaven els maleïts trens que els distribuirien cap als diferents camps d’extermini.
(3) La producció va disminuir de tal manera que el seu grup fou batejat, pels propis comandants nazis, amb el nom del Kommando Faul o de les gandules.
Etiquetes de comentaris: Articles